diumenge, 26 de febrer de 2012

Somnis en la boira

Obro els ulls i em torno a trobar amb el paisatge que tants cops m'acompanya i m'ofega. Sense saber què fer, camino indecís per un mar de boira en el qual encara no he après a nedar. Com sempre que la boira m'envaeix, cada passa és inútil i em porta a un lloc idèntic a l'anterior, cada passa té el mateix resultat, seguir perdut en aquest ambient borrós i on tot es veu difuminat. Els colors de la natura, les ànimes que em passen a prop i els sorolls que sento em semblen avorrits, llunyans i no aconsegueixen despertar la meva mirada cansada. Estic sol, atrapat i amb ganes de trobar la sortida. Veig el sol, però la boira es menja tota la seva llum, i el bonic blau del cel és tan sols un record. 

M'estiro i tanco els ulls per perdre de vista aquest món que no m'agrada.

Foscor.

Somio un sol radiant, un cel blau i rialles d'alegria. Somio la teva mirada, el teu somriure i el gust dels teus llavis dolços. Somio un lloc on sentir-me viu, còmode i tranquil, on llevar-me al matí satisfet del dia anterior i amb ganes del següent. Somio el meu món sense dubtes, tristesa ni dolor. Somio una vida de somni, somio aventures i felicitat.

Respiro profundament, relaxat i sense por.

Obro els ulls, la boira s'ha esvaït i m'adono que tot allò que he somiat era just al meu davant.

Somric, i segueixo caminant.

Madura immaduresa

Cada dia, quan obrim els ulls amb el sol brillant al cel,  també vol despertar amb nosaltres l'infant que vam ser fa anys i que seguim portant dins. Un/a nen/a que ens parla quan ens sentim sols, sovint amb paraules intel·ligents malgrat la seva joventut, que somriu quan ens passen coses bones i plora quan ens fan mal, quan ho passem malament, tot i que sempre és capaç de recuperar el somriure perdut molt abans que nosaltres. 

Ens acompanya un xiquet que hem estat en algun moment de la vida, encara que sovint el deixem de banda, sense saber que no és res més que una part del nostre "jo". Ens acompanya un menut amb els ulls brillants d'il·lusió, aquella il·lusió que ens encisa quan mirem els ulls innocents de la canalla però que amb els anys va desapareixent, inexplicablement deixem que es perdi; un menut carregat d'esperança, de somnis que no té ganes d'abandonar, que és capaç d'estimar i té ganes de ser estimat, capaç de parar cops i caigudes, de  començar de nou sense por de caure altra volta, sempre caminant endavant,  mirant nous horitzons amb empenta, amb ganes. Ens acompanyen totes aquestes emocions, sentiments, sensacions, comportaments, capacitats... que cada u ha tingut bategant dins seu des de temps on la nostra memòria s'ha d'esforçar per arribar, però que segueixen vius encara que la societat, el món i l'entorn del nostre dia pretengui mantenir-los adormits.

Val la pena que intentem, des del nostre artificial món adult de la maduresa i el comportament programat, deixar que l'infant que portem dins ens contagiï del seu esperit immadur segons alguns, però alhora lliure, imaginatiu, despreocupat, encoratjat, il·lusionat, valent... i amb molta més capacitat per ser feliç que nosaltres mateixos, suposats adults, quadriculats, previsibles i sovint covards, i a sobre orgullosos de la nostra incapacitat de retornar a aquelles emocions que molts han oblidat veient-ho com una cosa normal, tot i ser ben trista.

Escoltem la veu d'aquesta petita versió de nosaltres mateixos, escoltem-nos i fem-nos molt més cas del que estem habituats a fer. Hem de caminar agafats de la mà del nostre esperit infantil, aquell que, malgrat no ha de guiar la nostra vida adulta, sí que ens pot donar molt bons consells, ajudar-nos en moments difícils o de dubte, i fer-nos sentir sensacions ara molt llunyanes en el temps, però vives i molt properes a nosaltres.

3 d'abril

Tornava a ser 3 d'abril, i tornava a estar exactament al lloc on li havia fet aquell primer petó dolç, tendre... convertit ara en amargura i dolor. 

Tornava a ser 3 d'abril, i tornava a percebre els sentiments que temps ençà sorgiren del no res, sentiments que recorrien altre cop aquella pell, ara freda sense l'alè de l'amor i nua sense la calidesa de l'abraçada que tingué lloc tal dia com avui i que havia durat tants anys. 

Tornava a ser 3 d'abril, aquell dia que el sol brillava alegrement amb un somriure a la boca. Aquell dia que els ocells cantaven més que mai, que els núvols tenien formes curioses i enginyoses, i tot el món s'aturava per escoltar el xiuxiueig que suaument brollava dels seus llavis per dir-li tot el que sentia. Avui aquell dia radiant havia esdevingut foscor. Una brisa gèlida li congelava les emocions mentre els núvols s'arremolinaven al cel planejant en la seva contra. Avui el sol s'havia quedat amagat, sense ganes de lluitar per il·luminar el món amb la seva vitalitat. Les llàgrimes s'abocaven a la finestra dels seus ulls amb ganes de saltar al buit de la immensa solitud, cansades de viure reflectint sols el dol d'una ànima desencisada després de perdre el vel de la felicitat. 

Tornava a ser 3 d'abril, però els arbres eren els seus únics consellers, els únics amb qui parlar, els únics a qui preguntar, però sense rebre l'oportuna resposta de qui sempre l'havia acompanyat pel seu camí. Els arbres restaven immòbils, tristos davant la malenconia de qui enyora allò que un dia tingué entre les seves mans. 

Tornava a ser 3 d'abril, i la boira no semblava amb ganes d'esvair-se. L'embolcallava amb les seves humides i fredes mans, mentre un calfred es passejava sense pressa per la seva esquena. 

Tornava a ser 3 d'abril, però ara ja res era el mateix. El destí havia jugat les seves cartes, i havia guanyat, deixant a l'horitzó una pàgina en blanc on ella hauria d'escriure l'últim capítol...sola.

Somni etern

De sobte va obrir els ulls. Sense ganes de fer res es va dirigir a la finestra per contemplar quin dia li brindava el destí. No es va sorprendre en veure un altre dia gris, trist. Els núvols es passejaven pel cel ocultant qualsevol raig de felicitat que pogués arribar a aquell cor solitari. Uns núvols que l’envoltaven i l’acompanyaven cada dia, encara que el sol brillés per a l’altra gent, procurant que no recordés aquell somriure que feia tan de temps que s’havia esfumat. Un ocell perdut voleiava desorientat pel cel, batent les seves ales i buscant un lloc on guardar-se de la pluja que començava a caure. No tenia a ningú. Aquell ocell era com ell. Després de pensar això va girar-se, per certificar que estava sol, que el seu pis seguia buit, sense ningú que l’acompanyés en el seu camí diari, anomenat per alguns com a vida. Aquest nou dia havia obert el teló, però ell seguia sol sobre l’escenari, dialogant tan sols amb la seva ànima, la qual encara no li havia girat l’esquena.

Va tornar a mirar a través dels vidres, mentre una llàgrima li relliscava per la galta. El cel ara plorava amb més força, i els edificis estaven tristos, cansats d’una vida monòtona i repetitiva on no aspiren a res més que a quedar-se quiets. Les esperances i il·lusions es difuminaven, talment com la imatge borrosa que ara veia a través d’una nova llàgrima que brollava dels seus ulls. Com havia arribat fins aquí? Cap a on anava la seva vida? Per què s’havia convertit en la viva imatge d’aquests edificis que observava amb desencís i desesperació?


Va sortir al balcó. La pluja li mullava la pell, el feia sentir viu, una sensació que cada dia li agradava menys. Les nits s’havien convertit en el seu refugi. Els somnis eren l’únic moment de despreocupació, de felicitat, d’alegria... que tenia entre les seves mans, i als quals s’amarrava amb força per seguir endavant. Unes mans per on se li anava esmunyint cada segon entremig dels dits. Cada segon, cada minut, cada hora era perduda.


Mentre tots aquests pensaments cavalcaven per la seva ment, una altra part d’ell seguia intentant trobar sentit a una existència perduda i desconcertant. Després de tants anys de resistir les envestides de la vida, i sense trobar la resposta a cap de les preguntes que li venien a la ment, va obrir els braços, i, recuperant a la seva cara aquell somriure que havia ja pràcticament oblidat, va entregar-se al somni etern, desistint d’aquella lluita per trobar la felicitat, una paraula a la qual només havia trobat sentit al lloc al qual es dirigia.

La meva platja

Assegut en una roca, a la platja, contemplo l'horitzó amb la il·lusió del nen que somia en fer moltes coses que mai es compliran, enganyat pensant en una vida plàcida i bonica. Un preciós miratge que es fon amb un sobresalt, la sorra em crema els peus, com em cremen per dins els records dolorosos que m'han fet caure una vegada i una altra. Lluny d'abandonar m'he aixecat i m'he llepat les ferides com un gos maltractat que segueix creient que el seu amo li portarà amor i felicitat. El meu amo és el destí. Les llàgrimes són petites al costat d'un oceà d'onades lliures que es mengen les meves frustracions i que em tranquilitzen amb les seves sonores carícies quan moren a la platja. Les penes no s'ofeguen en l'aigua del mar, com tampoc ho fan en l'alcohol, encara que molts ho creguin. Viuen amb mi, m'acompanyen en forma de núvol negre, sempre disposat a tapar-me el sol i, amb ell, qualsevol bri d'alegria.

Em rodeja una dolça solitud que esdevé amarga quan penso com m'agradaria tenir algú al meu costat en aquesta remota, perduda i bonica platja, que s'esfuma en aquest precís instant i es converteix en el meu pis. Buit i desendreçat, talment com la meva existència que es resumeix amb les parets que m'envolten, les quals es van fent més estretes fins que em falta l'aire per respirar. M'ofego i les finestres per les quals ja mai entra gens de llum no em donen l'aire que necessito. Surto al carrer i començo a caminar intentant tornar a la platja on els meus ulls encara tenen aquella espurna de felicitat, il·lusió i esperança, sensacions ja pràcticament oblidades.

Carta de comiat

Amics, familiars, gent que em conegui o que en algun moment s'hagi creuat amb mi en la seva vida. Escric aquesta carta com a comiat, un adéu que, en cap cas, podrà ser un a reveure. Me'n vaig, i me'n vaig per sempre. No marxo de viatge, o sí, depèn de com es miri, un viatge sense final.

Porto molt de temps fracassant en tot allò que emprenc, trobant un forat cada cop que intento fer una passa endavant, així com una paret cada cop que intento tornar enrere per no caure. Els forats han esdevingut precipicis, i caic cada dia més sense control, sense poder-ho aturar i sense uns braços que vulguin frenar la meva caiguda. Caic en picat cap a una foscor que m'ofega i m'esquinça el cor i l'ànima, que em frustra les esperances i em crema les il·lusions. A dia d'avui ja sóc incapaç de somriure com ho havia fet tants i tants cops, incapaç de sentir res que s'acosti a la felicitat o a una simple alegria. Ben lluny queda qualsevol projecte de futur i pràcticament oblidada qualsevol persona estimada o que m'hagi estimat de veritat. Tot és preocupació, desgast, fatiga, desesperació, desencís i tot un seguit d'emocions negatives que em van empenyent i empenyent amb força cap al pou on em trobo sense que jo pugui fer res per aixecar cap i sense ningú que m'hi ajudi. Un núvol de pluja m'acompanya a tot arreu, i ja no recordo quan va ser l'últim dia que, en llevar-me al matí, vaig veure llum, un bri d'esperança enmig d'aquest mar fred de solitud i negror. Ara mateix em sento com una fràgil flor que vol lluitar contra un hivern perpetu, etern, i que al final s'adona que és una batalla perduda, que val més abandonar, rendir-se.

Avui m'acomiado agraint molt honestament l'esforç de tots aquells que, ja sigui per compromís o sincerament, m'heu intentat, poc o molt, ajudar o fer costat mentre m'arrossegava arreu sense energia per tirar endavant. Ja veieu que de ben poc ha servit, però us ho agreixo igualment, no us sentiu culpables en cap moment, ja que el que vaig a fer (encara no sé ben bé com) no és, ni molt menys, culpa vostra. A tots aquells que m'heu ajudat a caure un cop rere un altre, que heu contribuït indirectament al meu final precipitat, espero que em porteu sempre en la vostra consciència i que el pes de la meva mort us persegueixi durant tot el que us queda de vida. Me'n vaig sabent que a pràcticament ningú li importarà, sabent que quasibé ningú em recordarà quan passin els dies, que res canviarà i que ben poques llàgrimes cauran per culpa meva, però tot i així n'estic tan i tan fart que no em veig capaç de seguir endavant mantenint aquest desastre que és la meva vida. 

El got ja vessa, l'ampolla és buida, i la meva flama, s'apagarà en breu. Fins sempre.
  *El text que acabeu de llegir és totalment fictici i el seu autor està perfectament viu i amb ganes de seguir-ho estant. Us ho dic jo que el conec bé i el veig cada dia.

Et deixo per una altra

Abans d'ahir vaig fer el pas i dos dies després estic preparat per explicar-ho. Després d'uns dos anys de relació vaig decidir deixar-la. No va ser una decisió fàcil, tot i que he de reconèixer que ja feia força dies que em rondava pel cap, perquè no era capaç de donar-me el que jo volia. Estic segur que ara entrarem en aquell moment que, encara que un dels dos ho té clar (jo en aquest cas), ella seguirà assetjant-me, trucant-me, enviant-me missatges, intentant que m'ho repensi, que em quedi amb ella. No vull ni sentir com s'arrossega per telèfon oferint-me desesperadament tot allò que em pot donar, clamant al cel que no marxi del seu costat. Res hi ha a fer ja, s'ha acabat. Mai sabem on ens portarà la vida, i qui sap si mai els nostres camins es tornaran a creuar.

També em sento preparat per dir obertament sense cap vergonya que no només he pres aquesta decisió, sinó que he decidit tornar amb una vella coneguda amb qui he flirtejat els últims dies, i amb qui ja vaig estar fa alguns anys enrere. Ella, sorprenentment, m'ha rebut amb els braços oberts sense cap mena de ressentiment després que jo, un dia fa temps, l'abandonés, i tot i saber que torno amb ella per diners i per motius materialistes, digueu-me superficial i insensible però no vull enganyar ningú. Em sembla que pot funcionar, val la pena intentar-ho, mirar endavant i iniciar aquesta nova relació, malgrat sé que es tracta d'una relació que segur que em passarà factura, si més no cada mes durant divuit mesos. Abans d'ahir vaig decidir canviar de companyia de telefonia mòbil.

Mals hàbits (conte)

Com cada matí els llençols pesaven molt més del que pogués semblar a simple vista, doncs va haver de fer certs esforços per treure-se’ls de sobre i llevar-se. Com cada matí va anar al lavabo pràcticament sense obrir els ulls i sense gaire esma d’encetar un dia més. Com cada matí es va asseure a la taula del menjador, amb un cafè amb llet i un croissant de xocolata, esperant que l’horòscop del diari li donés bones notícies, ja que mai havia pogut renunciar a la seva condició de supersticiós. Tot i el seu visible desencís, gaudia d’una vida que molts altres haguessin volgut, amb una feina estable, un pròsper matrimoni i una casa en propietat.

Després de donar una ullada als titulars, va arribar a la pàgina on hi havia l’horòscop. Va mirar de cua d’ull el rellotge per veure que, com cada matí, anava tard i hauria d’anar amb pressa. Ràpidament va llegir l’horòscop de la setmana, i va quedar esglaiat. Un calfred li recorregué l’esquena i restà amb els ulls i la boca ben oberts, pràcticament sense ni tan sols respirar. La seva dona, que s’acabava de llevar, en veure’l amb tal aspecte va dir amb cert to irònic:

– Ostres, Marc! Que has vist un fantasma o què?
– No... el fantasma d’aquí a poc seré jo! Escolta què diu el meu horòscop d’avui –va dir en Marc, tot procedint a llegir la bonanova-. “Abans que acabi la setmana moriràs”.
– De debò? Això diu? Bé, el que escriu aquestes ximpleries devia tenir un mal dia i ho ha pagat amb l’horòscop.

Ell no pensava pas això, ans al contrari, estava convençut que la seva hora havia arribat. Aquell matí de dimecres va entrar al despatx del seu cap, i li digué que ja l’havia vist prou, recordant-li tot el que pensava d’ell. Acte seguit, va fer una breu visita al banc, l’estona justa per retirar tots els diners del compte d’estalvi. Va decidir, en arribar a casa a la tarda, fer les maletes i deixar-li una nota a la seva dona, dient-li que tenia moltes experiències per provar, descobrir i fer. En Marc sempre havia estat molt bona persona, respectuós amb els altres, discret i benvolent. Aquell dia va decidir que havia de fer tot allò que no havia fet, explorar la seva part més fosca després d’haver-se comportat com un sant durant tota la seva vida.

Els següents dies van ser desenfrenats, dignes del mateix diable. Els excessos d’alcohol i de drogues omplien les nits, ben acompanyats pel sexe més animal que ell mai s’hagués pogut imaginar, ja fos per voluntat pròpia o pagant quantitats escandaloses. Una festa s’encadenava amb l’altra, del matí a la nit, de la nit al matí següent... i així va arribar el diumenge. Aquell era l’últim dia de la seva vida. Estava somnolent, amb la cara desencaixada i en un estat físic més que lamentable. Depenia de la cocaïna per mantenir-se despert i actiu, i ja no quedava ni un euro d’aquells estalvis que tants anys li havien costat d’aconseguir. Havia deixat la seva dona pràcticament sense diners, i la seva salut havia caigut en picat en menys de quatre dies. Ja estava a punt, però, per enfrontar-se al seu fatal destí.

Tot i el seu deplorable estat, en un moment de lucidesa va pensar en la seva dona i en tot el que havia significat i significava per a ell. En aquell instant va decidir d’anar-la a veure, d’anar a donar-li un últim adéu abans del seu presumpte viatge al més enllà. En arribar a casa, la Marta no entenia com s’ho havia fet el seu marit per tal d’acabar en aquella situació. Estava ansiós, agitat, accelerat i alhora deprimit i desconsolat, i no diguem com estava físicament... Va decidir anar-se a estirar al llit, ja que les nàusees i el mal de cap eren insuportables. La seva dona estava desconsolada, veient com la vida del seu marit havia caigut en la més profunda desgràcia física i mental en tan sols quatre dies. Tot i la seva situació, en Marc va ser capaç d’intentar redimir-se dels seus pecats explicant-los a la seva muller. El seu discurs, tot i que dèbil i compungit, estava carregat de pecats dignes d’excomunió: sexe desenfrenat, drogues i disbarats inimaginables en ell. I per acabar d’arreglar-ho no tenien ni un sol euro estalviat. A la desesperació de la Marta en veure’l després de dies ençà, amb la seva desaparició sobtada i la metamorfosi en quelcom semblant a Llucifer, s’hi afegí la indignació, impotència i ira en escoltar aquell relat digne de Tarantino. La dona, després de beure’s aquell còctel d’emocions i sentiments, va sortir de l’habitació amb la sang bullint a les seves venes, i el seu cor amb un ritme desenfrenat. En un impuls esdevingut de la seva ofuscació, la dona s’oblidà del seu marit que jeia al llit mig inconscient i va empassar-se sense miraments un pot de pastilles que hi havia al lavabo, pensant que la seva vida havia perdut ja tot el sentit i tota raó de ser. Allò fou l’últim que va fer abans de caure a terra sentint com es tancava el teló de l’obra de la seva vida.

En Marc no va despertar-se fins el matí següent. Seguia tenint fred, tremolors, ganes de vomitar, mal de cap... i estava blanc com si Malevich hagués fet una obra d’art amb el seu rostre. Despistat, va mirar la data al rellotge del capçal del llit i no va poder reprimir la seva sorpresa en veure que el sol que entrava per la finestra havia inaugurat un nou dilluns. L’horòscop estava equivocat! Tot i que el seu ser semblava l’escenari d’un camp de batalla, amb un impuls de joia va arrossegar la seva ànima fins el menjador abans d’anar al lavabo. Allà pretenia veure de nou aquell diari fatídic per riure’s d’ell i de les seves prediccions errònies. Allà pretenia riure’s de la mort després d’haver-li guanyat la partida. Allà va riure amb les poques forces que tenia fins que va trobar el diari i el va obrir, amb tranquil·litat, per la pàgina que havia estat incapaç de vèncer-lo.

Malgrat el seu estat, se sentia poderós i implacable, amo del seu destí. Els seus ulls, com per un acte reflex, es van situar sobre el signe de Sagitari: “Que curiós que sempre llegeixi l’horòscop de la meva dona abans que el meu” – va pensar innocentment sense saber perquè. Els seus ulls es van obrir de bat a bat amb l’afirmació que el seu propi pensament acabava de proferir. Va llegir en veu alta la línia lapidària de Sagitari que hi havia impresa: “Abans que acabi la setmana moriràs”. Instants abans de deixar-se portar per allò que acabava de llegir, va decidir-se a llegir el seu propi horòscop, el qual, amb les presses de dies abans, no havia arribat a mirar: “Un descuit insignificant farà que arruïnis la teva vida”.

Passejant

Em poso els pantalons texans, una samarreta, jersei, les vambes i la jaqueta. Porto el mòbil, la cartera, les claus...i els auriculars, que em poso a les orelles, per on entra el melòdic ambient que camina amb mi a cada passa que faig. Mastego xiclet, que per ara encara té gust de menta, tot i que mai he menjat un tros de menta com per saber si això és veritat. En sortir per la porta del carrer, el sol m'enlluerna, i algun núvol tímid balla pel cel al ritme del vent que bufa aquests dies. Camino sense rumb fix, decideixo sobre la marxa cap on anar. Estic sol amb mi mateix i em poso d'acord ràpidament per decidir. Em creuo, pels carrers de la ciutat dels sants, amb tot de gent diversa, alguns que fan la pinta de donar sentit a aquest motiu, i d'altres que em fan dubtar més. Entre ells, hi ha alguna noia que, malgrat el fred, s'ha decidit a celebrar el carnestoltes avui sortint al carrer disfressada de puta. En arribar a la Plaça Major, miro el rellotge que la presideix des de dalt l'Ajuntament, però no em preocupo de llegir l'hora, a mi i a mi mateix ens és igual si se'ns fa una mica tard tot passejant, pensant, escoltant música, observant...

Mentre segueixo caminant, en un fanal (tot i que segurament molts en dieu erròniament farola) hi ha un paper que es preocupa pel meu pes, un tema que s'acaba fent ben pesat. En un aparador d'una botiga en Ferran Adrià fa publicitat d'un matalàs, potser amb la intenció de cuinar-lo. Més lluny, en plena recta un monovolum amb aparell de radar controla que ningú vulgui viure massa ràpid i, seguint en matèria policial, passo per davant la seu de la policia nacional, on oneja la bandera espanyola. La miro mentre flames es passegen pel meu cap, i llavors em sembla més bonica. Poso un accent als "iberics" de la pissarra d'un bar. S'escolten nens, la setmana blanca, si més no, alegra els carrers amb la seva innocència i les seves rialles, encara que, al parc, hi ha més papers al terra que nens i nenes jugant. Sembla que aprendran molt de civisme durant aquesta setmana, civisme de merda que els ensenyen els mateixos que llavors es queixen de la canalla, dels joves i de l'educació que donen les escoles. Mira! En aquesta fruiteria només deuen vendre tomàquets petits, que curiós, perquè tots els cartells parlen de "tomaquets". Just al costat hi ha una perruqueria xinesa amb gairebé cap client, quan es perden tradicions com la del "final feliç" és normal perdre clientela...

Em deixo estar d'estupideses per anar al que interessa més, els diners. Una oficina de CatalunyaCaixa té els vidres plens de cartells que asseguren: "si t'acostes guanyes" o "apropa't i veuràs el que guanyes"...però m'apropo fins a tocar amb el nas el vidre, obro la cartera, i segueix pràcticament buida. Els eslògans serien més adients tot dient: "apropa't i veuràs el que guanyem" quan ahir em van cobrar dotze euros de manteniment de la VISA, malgrat que mai ningú d'aquesta entitat s'hagi preocupat de l'estat de la meva targeta. La lliçó d'economia segueix en una cristalleria que afirma: "més de 3000 copes per 1€". A la cartera només hi tinc un euro, però no penso gastar-me'l en això, no sabria on posar les 3000 copes. I després de tenir el rostre impassible durant molta estona (tota l'estona que dura el passeig) no puc evitar esbossar un somriure quan una jove es creua amb un senyor d'uns setanta anys, que uns segons després es gira per repassar-se-la de dalt a baix.

Arribo a casa, apago la música i llenço el xiclet sense gust que encara conservo a la boca. Engego l'ordinador i, recordant aquells moments de solitud i evasió que he viscut durant l'última hora, em poso a escriure per seguir evadint-me i conservant aquesta solitud. Sol amb mi mateix i amb un full blanc virtual en el qual em submergeixo sense pensar en res més que en cada paraula que vaig escrivint.

Tic, tac

Inexorable, el temps passa enfront els nostres ulls sense que puguem fer res per deturar-lo. Passa davant la nostra incrèdula mirada sense miraments, confiat que té la paella on es fregeix la nostra existència pel mànec, conscient que, sense poder ni tocar-nos, ni ser tocat per nosaltres, esdevé, dia rere dia, part molt important de la nostra vida. Estem més pendents d'ell que de qualsevol altra cosa que ens rodeja, sense excepció.

El temps és insensible, car li és igual que en tinguem prou per fer allò que volíem fer o que aquella tasca quedi a mitges. És envejós, no us n'heu adonat? En els pitjors moments, quan pitjor ho estem passant, es decideix a passar lent, gaudint del nostre avorriment, la nostra tristesa o ofuscació; per contra, quan més eufòrics estem, còmodes, joiosos, feliços...és quan es decideix a córrer, fugint de la seva fosca existència i passant veloçment.

Mirem al passat, veient en quines coses hem gastat(o malgastat) el temps, encara que el temps no sigui nostre. El passat no és res més que passat, com el seu nom indica, el present és fugaç i hem de mirar endavant, construint el nostre futur. No podem tornar enrere, malgrat que de vegades ho intentem, sense èxit, i no podem anar endavant en el temps, només podem preparar el terreny en el qual vivim perquè el temps que ha de venir sigui similar a allò que imaginem. 

Mentre pensem en tot això, mentre reflexionem, mentre planifiquem el temps, aquest segueix passant i nosaltres seguim navegant en ell, sense saber si un segon ho modificarà tot, si en el següent minut descobrirem quelcom important que ens faci somriure, ens alegri el dia o ens canviï la vida. Sembla que el temps es fa curt, que no el valorem prou, que ens falta temps tot sovint, en voldríem més, però no veiem que en pocs segons podem riure, plorar, ens podem sorprendre, emocionar-nos o, fins i tot, enamorar-nos. No hem de menystenir mai la importància de cada segon, cada minut, cada hora que podem aprofitar, que podem passar fent allò que ens agrada, allò que ens ve de gust, o sense fer res per la simple raó de voler descansar, d'evadir-nos, segons que podem viure al costat d'aquella persona, segons que, tot i no tenir cap poder per aturar, sí que podem fer que siguin profitosos, decisius o especials.

El vel de la foscor

Ella em crida amb la seva veu grisa i  trista. No obstant, sento que em crida sense ànsia, sense pressa, sense impaciència. Sap que hi aniré, sap que tot i no voler-ho, el meu subconscient la farà més forta. Creix, i m'abraça. M'atrapa amb el seu vel de desencís i desesperança. Fosca i magnànim. La foscor m'embolcalla amb un vel que no em deixa escapar, vol que em quedi, vol que l'alimentin el meu cor que crida i la meva ànima que ara vessa una nova llàgrima. Em fa mal. Llença records dolorosos, esperances que s'han fos, somnis d'il·lús que ja s'han despertat. El pou no té fons, i caic. Caic sense saber quant de temps pot durar la caiguda. Caic sense veure res enmig d'aquella densa tenebra que no té cap intenció de marxar. I crido. Crido de desesperació en veure com d'escabrós i frustrant és el camí de sortida d'aquest món que habita dins meu però que és més gran que jo, i que m'engoleix sense miraments ni recansa. M'enfonso en un mar de pors, desil·lusions i decepcions, i jo només sé nedar dins l'aigua.

Busco una llum que em tregui d'aquest malson. La busco, però ella fa temps que es va apagar. Intento crear-la del no-res, però una ànima abatuda no és capaç ni de crear un somriure. Perdo. La foscor es sap vencedora d'una nova batalla. Perdo com sempre que m'enfronto a aquesta riuada  d'emocions fosques que em precipiten dins una cova on no sento ni ressonar la meva veu, que s'ha quedat sense forces. Els meus ulls verds es tornen negres com el carbó, i el fosc vel m'apreta provocant-me un calfred que es passeja per la meva esquena, tot recordant-me que no serà fàcil escapar. 

Sé, però, que sempre acabem escapant i descobrint aquell bri de llum que apareix sobtadament, que irromp davant nostre i ens transporta a un nou benestar, a un nou somni, una nova il·lusió. Una llum que ens fa esbossar  altra volta un somriure oblidat, que ens retorna el color i l'empenta. El seu reflex fa brillar els ulls més tristos, i bategar el cor més dèbil. El sol sembla que lluu i escalfa amb més entusiasme, i la lluna xiuxiueja belles paraules que ens fan adormir plàcidament pensant en la bonica llum que aquesta vegada ens fa tirar endavant transportant-nos en un vaixell ple de felicitat.

Caminem per la vida

La nostra vida és un gran camí amb moltes bifurcacions, senders curiosos, atractius i alhora perillosos, vies insegures que poden esdevenir llum. Un camí ple de decisions, d'encerts, d'errors, i on passen moltes coses sobre les quals no podem actuar, però que si que ens poden afectar a nosaltres sense el nostre consentiment previ. I l'únic que podem fer és caminar. 

Caminem sense saber on estem anant. Caminem mirant endavant, mirant enrere, caminem amb els ulls tancats. Prudents o agosarats. Caminem sense saber si ens dirigim cap a l'horitzó somiat, si anem cap a la foscor perpètua o si la propera passa ens farà davallar per un precipici. Caminem pensant en els errors del passat, pensant en aquella oferta de feina, en aquell viatge que vam rebutjar de fer, en aquella relació que no va funcionar o, simplement, en aquelles persones i situacions que ens han decebut o fet mal. Caminem pensant en aquelles coses bones que ens ha donat la vida. Pensem en la família, en els amics que tenim ara, que teníem abans, aquells que hem perdut, o que han estat al nostre costat tota la vida. I pensant, i caminant, dubtem sobre la ruta que hem de seguir, prenem decisions seguint el nostre instint, o això creiem, ja que cada decisió, cada nova passa que fem està influenciada pel nostre passat, per les passes que anteriorment hem anat fent. Cada passa que fem a la vida queda marcada al terra, encara que ens sembli que algunes han esdevingut pols, la seva silueta segueix allà, una silueta que ens recorda bonança o dolor, que ens entendreix o que ens fa més forts, que ens anima a intentar nous reptes, a submergir-nos en nous projectes, a tornar a somiar.

El camí que anem recorrent ens marca, ens defineix. Cada nou sender que decidim prendre, cada tram de camí que coincideix amb el d'algú altre, cada moment que ens parem a descansar, que arranquem a córrer, o que intentem tornar enrere, cada brisa que notem a la cara, soroll que escoltem, cada persona que coneixem. Un perpelleig pot canviar-ho tot, un arbre al mig del camí, una bonica flor o la dolça cançó d'un ocell. Caminem, desorientats, per la vida, sense saber que hem de buscar la bellesa de cada dia pel sol fet de seguir caminant, sense saber que ens seguirem equivocant per més que intentem evitar-ho, però que també l'encertarem, també vindran coses bones en els moments més inesperats.

Il·lusió

Fa alguna setmana, estant al llit, em va venir al cap aquesta paraula i els seus diferents significats, i vaig decidir que un dia havia de reflexionar entorn les seves possibilitats, ja que resulta si més no curiós que ens facin il·lusió tantes coses, i que no sapiguem ben bé què és una il·lusió. Avui m'he decidit a fer-ho.

Moltes vegades diem que alguna cosa ens fa molta il·lusió, o ens il·lusionem, sense adonar-nos-en, amb diferents aspectes de la nostra vida. Ens pot fer il·lusió veure aquella pel·lícula al cine, comprar un nou producte, visitar aquell lloc, un projecte, una feina, una relació... Cadascú s'il·lusiona amb aquelles coses que les seves preferències, desitjos, sentiments i emocions li recomanen que valen la pena, o que poden estar bé per intentar acostar-nos una mica més a la paraula sovint impossible, la felicitat. Ens encoratgem seguint la il·lusió que ens fa creure que coses aparentment impossibles poden ser possibles, o també hi ha coses insignificants que fem sense més, simplement perquè "ens fa il·lusió" fer-ho.

Ara bé, sovint els nostres sentits, el nostre cervell, és incapaç de distingir quin dels significats d'il·lusió estem experimentant. Podria ser que allò que tant anhelem sigui tan sols un "error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença", un "engany degut a una falsa aparença". Podria ser que ens estiguéssim enganyant a nosaltres mateixos. Il·lusió és una "esperança sense fonament real", allò que ens agradaria que passés, però que mai passarà. Tenim l'esperança d'aconseguir alguna cosa, que succeeixi allò que desitgem, però que mai serà real. Ens fa il·lusió, sentim il·lusió, però tot i així mai podrà ser. No obstant, el sentiment d'il·lusió també pot ser un "engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa". De vegades ens fan il·lusió coses, fets, aconteixements, que passaran, que tenim per segur, que sabem que passaran. En aquell moment la il·lusió esdevé alegria, ens aproximem a la felicitat, gaudim d'una il·lusió complerta, ja sigui un fet més o menys important.

Per anar acabant, val la pena fixar-se en què la il·lusió té més possibilitats de convertir-se en un no res que no pas en una realitat tangible. Puc concloure, per tant, segons els significats d'aquesta paraula, que tenim més il·lusions que mai es compliran, que no pas d'altres que un dia acabin sent reals. 

Tot i així, val la pena il·lusionar-nos, val la pena somiar tant en allò que sabem que arribarà, com en allò que tan sols té algunes possibilitats o fins i tot si pot ser que mai arribi. D'il·lusions també es viu diuen, tot i el risc de convertir-nos en il·lusos, persones enganyades per aquelles il·lusions que, malauradament, acabin convertint-se en fum.

PD: les definicions entre cometes han estat extretes del DIEC2

La màgia de cada dia

La foscor perpètua que ho envolta tot, que desperta les nostres incerteses, les nostres pors i inquietuds s'ha apoderat de nosaltres. Just en aquest moment de neguit, la lluna alguns dies surt, plena, per donar-nos confiança i meravellar-nos amb els seus encants; d'altres, surt indecisa o resta amagada rere el vel negre de la tristesa. Les estrelles, curioses, brillen en un intent fallit d'il·luminar-nos l'existència, i, frustrades, no saben que la seva lleu lluïssor ens fascina i ens fa imaginar l'impensable en llur innocent forma de col·locar-se. El silenci, sempre sospitós sense haver fet res per ser-ho, gaudeix del seu moment de tranquil·litat esperant, en el fons, que algun soroll dolç i agradable trenqui el seu domini nocturn i li faci companyia. Alguns ocells atrevits fan acrobàcies al cel tan sols pel seu propi delit. Nosaltres, mentre s'esdevé aquesta oda nocturna descansem plàcidament aliens al que passa al nostre entorn o, en cas d'estar desperts, tot sovint som incapaços de veure les belles entranyes de la foscor.

Les hores passen, i un bri de llum sembla divisar-se just darrere aquells confins que marquen l'horitzó, allà on la nostra vista arriba i el nostre cor anhela d'arribar. El sol, temerós de la foscor i vergonyós de trobar-se la seva estimada sota l'atenta mirada de tants i tants estels, surt molt a poc a poc. La seva potent lluentor el delata, però no pot amagar l'alegria de sortir un jorn més, mentre el seu cor batega amb ganes sabent que, algun dia, encara que sigui per casualitat, es creuarà amb la seva princesa de pell blanca i fina. Pensant en ella, la temperatura del seu cos puja i puja, desprenent una escalfor que arriba fins arran de terra, capaç d'evaporar l'aigua dels mars, d'eixugar rius i fondre el més gran dels icebergs. En veure que el cel està a punt per convertir-se en el seu reialme, on poder gaudir amb més desencant que alegria de la seva solitud, s'apressa a fer acte de presència i demostrar el seu poder a tots els éssers vius que ni tan sols són capaços de mirar-lo directament de tan grandiloqüent com és, oblidant-se que just uns instants abans dubtava indecís seguint els impulsos del seu cor i no l'afany de poder que la seva raó i ambició li exigeixen.


Amb el sol al cel les flors brillen, els arbres es mostren amb tota la seva esplendor i el sorolls més diversos ho envaeixen tot. Un nou dia neix i nosaltres despertem decidits a viure'l desconeixedors de tot el que ha passat tot i que, potser, actuarem com el sol, la lluna, les estrelles, els ocells o el tímid i afectuós silenci en aquest dia que pot ser el primer, l'últim o un dia més de grans situacions i aconteixements, de nous projectes o simplement de la nostra suposada insignificant existència, aquella que nosaltres mateixos tot sovint no valorem però que, sense que ens n'adonem, per a alguns pot ser molt més valuosa que el millor dels tresors.