3 d'abril

Tornava a ser 3 d'abril, i tornava a estar exactament al lloc on li havia fet aquell primer petó dolç, tendre... convertit ara en amargura i dolor. 

Tornava a ser 3 d'abril, i tornava a percebre els sentiments que temps ençà sorgiren del no res, sentiments que recorrien altre cop aquella pell, ara freda sense l'alè de l'amor i nua sense la calidesa de l'abraçada que tingué lloc tal dia com avui i que havia durat tants anys. 

Tornava a ser 3 d'abril, aquell dia que el sol brillava alegrement amb un somriure a la boca. Aquell dia que els ocells cantaven més que mai, que els núvols tenien formes curioses i enginyoses, i tot el món s'aturava per escoltar el xiuxiueig que suaument brollava dels seus llavis per dir-li tot el que sentia. Avui aquell dia radiant havia esdevingut foscor. Una brisa gèlida li congelava les emocions mentre els núvols s'arremolinaven al cel planejant en la seva contra. Avui el sol s'havia quedat amagat, sense ganes de lluitar per il·luminar el món amb la seva vitalitat. Les llàgrimes s'abocaven a la finestra dels seus ulls amb ganes de saltar al buit de la immensa solitud, cansades de viure reflectint sols el dol d'una ànima desencisada després de perdre el vel de la felicitat. 

Tornava a ser 3 d'abril, però els arbres eren els seus únics consellers, els únics amb qui parlar, els únics a qui preguntar, però sense rebre l'oportuna resposta de qui sempre l'havia acompanyat pel seu camí. Els arbres restaven immòbils, tristos davant la malenconia de qui enyora allò que un dia tingué entre les seves mans. 

Tornava a ser 3 d'abril, i la boira no semblava amb ganes d'esvair-se. L'embolcallava amb les seves humides i fredes mans, mentre un calfred es passejava sense pressa per la seva esquena. 

Tornava a ser 3 d'abril, però ara ja res era el mateix. El destí havia jugat les seves cartes, i havia guanyat, deixant a l'horitzó una pàgina en blanc on ella hauria d'escriure l'últim capítol...sola.