Carta de comiat

Amics, familiars, gent que em conegui o que en algun moment s'hagi creuat amb mi en la seva vida. Escric aquesta carta com a comiat, un adéu que, en cap cas, podrà ser un a reveure. Me'n vaig, i me'n vaig per sempre. No marxo de viatge, o sí, depèn de com es miri, un viatge sense final.

Porto molt de temps fracassant en tot allò que emprenc, trobant un forat cada cop que intento fer una passa endavant, així com una paret cada cop que intento tornar enrere per no caure. Els forats han esdevingut precipicis, i caic cada dia més sense control, sense poder-ho aturar i sense uns braços que vulguin frenar la meva caiguda. Caic en picat cap a una foscor que m'ofega i m'esquinça el cor i l'ànima, que em frustra les esperances i em crema les il·lusions. A dia d'avui ja sóc incapaç de somriure com ho havia fet tants i tants cops, incapaç de sentir res que s'acosti a la felicitat o a una simple alegria. Ben lluny queda qualsevol projecte de futur i pràcticament oblidada qualsevol persona estimada o que m'hagi estimat de veritat. Tot és preocupació, desgast, fatiga, desesperació, desencís i tot un seguit d'emocions negatives que em van empenyent i empenyent amb força cap al pou on em trobo sense que jo pugui fer res per aixecar cap i sense ningú que m'hi ajudi. Un núvol de pluja m'acompanya a tot arreu, i ja no recordo quan va ser l'últim dia que, en llevar-me al matí, vaig veure llum, un bri d'esperança enmig d'aquest mar fred de solitud i negror. Ara mateix em sento com una fràgil flor que vol lluitar contra un hivern perpetu, etern, i que al final s'adona que és una batalla perduda, que val més abandonar, rendir-se.

Avui m'acomiado agraint molt honestament l'esforç de tots aquells que, ja sigui per compromís o sincerament, m'heu intentat, poc o molt, ajudar o fer costat mentre m'arrossegava arreu sense energia per tirar endavant. Ja veieu que de ben poc ha servit, però us ho agreixo igualment, no us sentiu culpables en cap moment, ja que el que vaig a fer (encara no sé ben bé com) no és, ni molt menys, culpa vostra. A tots aquells que m'heu ajudat a caure un cop rere un altre, que heu contribuït indirectament al meu final precipitat, espero que em porteu sempre en la vostra consciència i que el pes de la meva mort us persegueixi durant tot el que us queda de vida. Me'n vaig sabent que a pràcticament ningú li importarà, sabent que quasibé ningú em recordarà quan passin els dies, que res canviarà i que ben poques llàgrimes cauran per culpa meva, però tot i així n'estic tan i tan fart que no em veig capaç de seguir endavant mantenint aquest desastre que és la meva vida. 

El got ja vessa, l'ampolla és buida, i la meva flama, s'apagarà en breu. Fins sempre.
  *El text que acabeu de llegir és totalment fictici i el seu autor està perfectament viu i amb ganes de seguir-ho estant. Us ho dic jo que el conec bé i el veig cada dia.