diumenge, 26 de febrer de 2012

El vel de la foscor

Ella em crida amb la seva veu grisa i  trista. No obstant, sento que em crida sense ànsia, sense pressa, sense impaciència. Sap que hi aniré, sap que tot i no voler-ho, el meu subconscient la farà més forta. Creix, i m'abraça. M'atrapa amb el seu vel de desencís i desesperança. Fosca i magnànim. La foscor m'embolcalla amb un vel que no em deixa escapar, vol que em quedi, vol que l'alimentin el meu cor que crida i la meva ànima que ara vessa una nova llàgrima. Em fa mal. Llença records dolorosos, esperances que s'han fos, somnis d'il·lús que ja s'han despertat. El pou no té fons, i caic. Caic sense saber quant de temps pot durar la caiguda. Caic sense veure res enmig d'aquella densa tenebra que no té cap intenció de marxar. I crido. Crido de desesperació en veure com d'escabrós i frustrant és el camí de sortida d'aquest món que habita dins meu però que és més gran que jo, i que m'engoleix sense miraments ni recansa. M'enfonso en un mar de pors, desil·lusions i decepcions, i jo només sé nedar dins l'aigua.

Busco una llum que em tregui d'aquest malson. La busco, però ella fa temps que es va apagar. Intento crear-la del no-res, però una ànima abatuda no és capaç ni de crear un somriure. Perdo. La foscor es sap vencedora d'una nova batalla. Perdo com sempre que m'enfronto a aquesta riuada  d'emocions fosques que em precipiten dins una cova on no sento ni ressonar la meva veu, que s'ha quedat sense forces. Els meus ulls verds es tornen negres com el carbó, i el fosc vel m'apreta provocant-me un calfred que es passeja per la meva esquena, tot recordant-me que no serà fàcil escapar. 

Sé, però, que sempre acabem escapant i descobrint aquell bri de llum que apareix sobtadament, que irromp davant nostre i ens transporta a un nou benestar, a un nou somni, una nova il·lusió. Una llum que ens fa esbossar  altra volta un somriure oblidat, que ens retorna el color i l'empenta. El seu reflex fa brillar els ulls més tristos, i bategar el cor més dèbil. El sol sembla que lluu i escalfa amb més entusiasme, i la lluna xiuxiueja belles paraules que ens fan adormir plàcidament pensant en la bonica llum que aquesta vegada ens fa tirar endavant transportant-nos en un vaixell ple de felicitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada