diumenge, 26 de febrer de 2012

La màgia de cada dia

La foscor perpètua que ho envolta tot, que desperta les nostres incerteses, les nostres pors i inquietuds s'ha apoderat de nosaltres. Just en aquest moment de neguit, la lluna alguns dies surt, plena, per donar-nos confiança i meravellar-nos amb els seus encants; d'altres, surt indecisa o resta amagada rere el vel negre de la tristesa. Les estrelles, curioses, brillen en un intent fallit d'il·luminar-nos l'existència, i, frustrades, no saben que la seva lleu lluïssor ens fascina i ens fa imaginar l'impensable en llur innocent forma de col·locar-se. El silenci, sempre sospitós sense haver fet res per ser-ho, gaudeix del seu moment de tranquil·litat esperant, en el fons, que algun soroll dolç i agradable trenqui el seu domini nocturn i li faci companyia. Alguns ocells atrevits fan acrobàcies al cel tan sols pel seu propi delit. Nosaltres, mentre s'esdevé aquesta oda nocturna descansem plàcidament aliens al que passa al nostre entorn o, en cas d'estar desperts, tot sovint som incapaços de veure les belles entranyes de la foscor.

Les hores passen, i un bri de llum sembla divisar-se just darrere aquells confins que marquen l'horitzó, allà on la nostra vista arriba i el nostre cor anhela d'arribar. El sol, temerós de la foscor i vergonyós de trobar-se la seva estimada sota l'atenta mirada de tants i tants estels, surt molt a poc a poc. La seva potent lluentor el delata, però no pot amagar l'alegria de sortir un jorn més, mentre el seu cor batega amb ganes sabent que, algun dia, encara que sigui per casualitat, es creuarà amb la seva princesa de pell blanca i fina. Pensant en ella, la temperatura del seu cos puja i puja, desprenent una escalfor que arriba fins arran de terra, capaç d'evaporar l'aigua dels mars, d'eixugar rius i fondre el més gran dels icebergs. En veure que el cel està a punt per convertir-se en el seu reialme, on poder gaudir amb més desencant que alegria de la seva solitud, s'apressa a fer acte de presència i demostrar el seu poder a tots els éssers vius que ni tan sols són capaços de mirar-lo directament de tan grandiloqüent com és, oblidant-se que just uns instants abans dubtava indecís seguint els impulsos del seu cor i no l'afany de poder que la seva raó i ambició li exigeixen.


Amb el sol al cel les flors brillen, els arbres es mostren amb tota la seva esplendor i el sorolls més diversos ho envaeixen tot. Un nou dia neix i nosaltres despertem decidits a viure'l desconeixedors de tot el que ha passat tot i que, potser, actuarem com el sol, la lluna, les estrelles, els ocells o el tímid i afectuós silenci en aquest dia que pot ser el primer, l'últim o un dia més de grans situacions i aconteixements, de nous projectes o simplement de la nostra suposada insignificant existència, aquella que nosaltres mateixos tot sovint no valorem però que, sense que ens n'adonem, per a alguns pot ser molt més valuosa que el millor dels tresors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada