diumenge, 26 de febrer de 2012

La meva platja

Assegut en una roca, a la platja, contemplo l'horitzó amb la il·lusió del nen que somia en fer moltes coses que mai es compliran, enganyat pensant en una vida plàcida i bonica. Un preciós miratge que es fon amb un sobresalt, la sorra em crema els peus, com em cremen per dins els records dolorosos que m'han fet caure una vegada i una altra. Lluny d'abandonar m'he aixecat i m'he llepat les ferides com un gos maltractat que segueix creient que el seu amo li portarà amor i felicitat. El meu amo és el destí. Les llàgrimes són petites al costat d'un oceà d'onades lliures que es mengen les meves frustracions i que em tranquilitzen amb les seves sonores carícies quan moren a la platja. Les penes no s'ofeguen en l'aigua del mar, com tampoc ho fan en l'alcohol, encara que molts ho creguin. Viuen amb mi, m'acompanyen en forma de núvol negre, sempre disposat a tapar-me el sol i, amb ell, qualsevol bri d'alegria.

Em rodeja una dolça solitud que esdevé amarga quan penso com m'agradaria tenir algú al meu costat en aquesta remota, perduda i bonica platja, que s'esfuma en aquest precís instant i es converteix en el meu pis. Buit i desendreçat, talment com la meva existència que es resumeix amb les parets que m'envolten, les quals es van fent més estretes fins que em falta l'aire per respirar. M'ofego i les finestres per les quals ja mai entra gens de llum no em donen l'aire que necessito. Surto al carrer i començo a caminar intentant tornar a la platja on els meus ulls encara tenen aquella espurna de felicitat, il·lusió i esperança, sensacions ja pràcticament oblidades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada