diumenge, 26 de febrer de 2012

Passejant

Em poso els pantalons texans, una samarreta, jersei, les vambes i la jaqueta. Porto el mòbil, la cartera, les claus...i els auriculars, que em poso a les orelles, per on entra el melòdic ambient que camina amb mi a cada passa que faig. Mastego xiclet, que per ara encara té gust de menta, tot i que mai he menjat un tros de menta com per saber si això és veritat. En sortir per la porta del carrer, el sol m'enlluerna, i algun núvol tímid balla pel cel al ritme del vent que bufa aquests dies. Camino sense rumb fix, decideixo sobre la marxa cap on anar. Estic sol amb mi mateix i em poso d'acord ràpidament per decidir. Em creuo, pels carrers de la ciutat dels sants, amb tot de gent diversa, alguns que fan la pinta de donar sentit a aquest motiu, i d'altres que em fan dubtar més. Entre ells, hi ha alguna noia que, malgrat el fred, s'ha decidit a celebrar el carnestoltes avui sortint al carrer disfressada de puta. En arribar a la Plaça Major, miro el rellotge que la presideix des de dalt l'Ajuntament, però no em preocupo de llegir l'hora, a mi i a mi mateix ens és igual si se'ns fa una mica tard tot passejant, pensant, escoltant música, observant...

Mentre segueixo caminant, en un fanal (tot i que segurament molts en dieu erròniament farola) hi ha un paper que es preocupa pel meu pes, un tema que s'acaba fent ben pesat. En un aparador d'una botiga en Ferran Adrià fa publicitat d'un matalàs, potser amb la intenció de cuinar-lo. Més lluny, en plena recta un monovolum amb aparell de radar controla que ningú vulgui viure massa ràpid i, seguint en matèria policial, passo per davant la seu de la policia nacional, on oneja la bandera espanyola. La miro mentre flames es passegen pel meu cap, i llavors em sembla més bonica. Poso un accent als "iberics" de la pissarra d'un bar. S'escolten nens, la setmana blanca, si més no, alegra els carrers amb la seva innocència i les seves rialles, encara que, al parc, hi ha més papers al terra que nens i nenes jugant. Sembla que aprendran molt de civisme durant aquesta setmana, civisme de merda que els ensenyen els mateixos que llavors es queixen de la canalla, dels joves i de l'educació que donen les escoles. Mira! En aquesta fruiteria només deuen vendre tomàquets petits, que curiós, perquè tots els cartells parlen de "tomaquets". Just al costat hi ha una perruqueria xinesa amb gairebé cap client, quan es perden tradicions com la del "final feliç" és normal perdre clientela...

Em deixo estar d'estupideses per anar al que interessa més, els diners. Una oficina de CatalunyaCaixa té els vidres plens de cartells que asseguren: "si t'acostes guanyes" o "apropa't i veuràs el que guanyes"...però m'apropo fins a tocar amb el nas el vidre, obro la cartera, i segueix pràcticament buida. Els eslògans serien més adients tot dient: "apropa't i veuràs el que guanyem" quan ahir em van cobrar dotze euros de manteniment de la VISA, malgrat que mai ningú d'aquesta entitat s'hagi preocupat de l'estat de la meva targeta. La lliçó d'economia segueix en una cristalleria que afirma: "més de 3000 copes per 1€". A la cartera només hi tinc un euro, però no penso gastar-me'l en això, no sabria on posar les 3000 copes. I després de tenir el rostre impassible durant molta estona (tota l'estona que dura el passeig) no puc evitar esbossar un somriure quan una jove es creua amb un senyor d'uns setanta anys, que uns segons després es gira per repassar-se-la de dalt a baix.

Arribo a casa, apago la música i llenço el xiclet sense gust que encara conservo a la boca. Engego l'ordinador i, recordant aquells moments de solitud i evasió que he viscut durant l'última hora, em poso a escriure per seguir evadint-me i conservant aquesta solitud. Sol amb mi mateix i amb un full blanc virtual en el qual em submergeixo sense pensar en res més que en cada paraula que vaig escrivint.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada