diumenge, 26 de febrer de 2012

Somni etern

De sobte va obrir els ulls. Sense ganes de fer res es va dirigir a la finestra per contemplar quin dia li brindava el destí. No es va sorprendre en veure un altre dia gris, trist. Els núvols es passejaven pel cel ocultant qualsevol raig de felicitat que pogués arribar a aquell cor solitari. Uns núvols que l’envoltaven i l’acompanyaven cada dia, encara que el sol brillés per a l’altra gent, procurant que no recordés aquell somriure que feia tan de temps que s’havia esfumat. Un ocell perdut voleiava desorientat pel cel, batent les seves ales i buscant un lloc on guardar-se de la pluja que començava a caure. No tenia a ningú. Aquell ocell era com ell. Després de pensar això va girar-se, per certificar que estava sol, que el seu pis seguia buit, sense ningú que l’acompanyés en el seu camí diari, anomenat per alguns com a vida. Aquest nou dia havia obert el teló, però ell seguia sol sobre l’escenari, dialogant tan sols amb la seva ànima, la qual encara no li havia girat l’esquena.

Va tornar a mirar a través dels vidres, mentre una llàgrima li relliscava per la galta. El cel ara plorava amb més força, i els edificis estaven tristos, cansats d’una vida monòtona i repetitiva on no aspiren a res més que a quedar-se quiets. Les esperances i il·lusions es difuminaven, talment com la imatge borrosa que ara veia a través d’una nova llàgrima que brollava dels seus ulls. Com havia arribat fins aquí? Cap a on anava la seva vida? Per què s’havia convertit en la viva imatge d’aquests edificis que observava amb desencís i desesperació?


Va sortir al balcó. La pluja li mullava la pell, el feia sentir viu, una sensació que cada dia li agradava menys. Les nits s’havien convertit en el seu refugi. Els somnis eren l’únic moment de despreocupació, de felicitat, d’alegria... que tenia entre les seves mans, i als quals s’amarrava amb força per seguir endavant. Unes mans per on se li anava esmunyint cada segon entremig dels dits. Cada segon, cada minut, cada hora era perduda.


Mentre tots aquests pensaments cavalcaven per la seva ment, una altra part d’ell seguia intentant trobar sentit a una existència perduda i desconcertant. Després de tants anys de resistir les envestides de la vida, i sense trobar la resposta a cap de les preguntes que li venien a la ment, va obrir els braços, i, recuperant a la seva cara aquell somriure que havia ja pràcticament oblidat, va entregar-se al somni etern, desistint d’aquella lluita per trobar la felicitat, una paraula a la qual només havia trobat sentit al lloc al qual es dirigia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada